Ja fa un parell de dies que estem a Kathmandú, la capital de Nepal. La veritat que no hem parat: desmuntatge del material, col·locació, distribució per campaments, llistats varis, tasques administratives diverses... però així et facilita el no pensar en tot el que s'ha deixat a Catalunya: problemes, pressions, etc.
En aquests dos dies a Kathmandú he pogut certificar que la capital no ha canviat res, respecte a l'any passat. Bé, o poder sí. Els carrers es veu encara molt més bullici de trànsit, i molta més contaminació. Però en línies generals, no es pot demanar més a una capital d'un país del tercer món.
Les meves sensacions personals són molt diferents, en comparança a l'any passat, i la veritat no sé si podré aguantar, tot i que faré tot el possible per fer-ho. Aquesta edició de l'ETR, ni de bon tros tinc el paper de la passada i malgrat que hi ha coses que jo faria diferent, sobretot pel que fa a l'àrea que jo domino, no puc dir ni fer res. No és que sigui una dictadura això, sinó que simplement si em vaig apartar una mica, fa quatre-cinc mesos (degut a la feina), ara no seria just ni tampoc coherent que estigués a primera línia de foc.... millor deixar fer, ser positiu al màxim, fer grup i ... na fent!!!.
Avui diumenge, al migdia català surten els participants i els acompanyants cap a Nepal. Uffff, comença la feina. Tinc moltes ganes de marxar a muntanyes, a partir, però sobretot a fer net. NECESSITO CARREGAR PILES.
En aquests dies a Kathmandú, no he deixat el telèfon en cap moment. Nooooo, no patiu, que la línia telefònica i de dades està tancada, però gràcies a "anar pescant línies wifi" he pogut escriure whatsapp a tots aquells que calia. Això per contra, no m'ha permès desconectar... Ara, ja ho veig que ho necessito. Necessito desconnectar del món occidental. Tinc ganes de veure l'Everest, la muntanya màgica i asseure'm davant d'ella. Li haig d'explicar moltes coses. Poder ella no em reconeix, però haig de trobar i tenir el meu moment místic, el meu espai que sé que serà molt especial. Aquest darrer any ha estat molt dur, ha estat especial, on he viscut alegries, però també desgràcies. On he conegut a gent molt especial i on he intentat fer un canvi important... moltes coses que cal posar en ordre, on va ser el punt d'inflexió d'aquest canvi.
Bé, us deixo, ara us passo fotos, i sobretot, gaudiu.... i sigueu feliços... així ho podreu fer als altres....
Nadavat!!!.