divendres, 9 de novembre de 2012

QUE M'HO EXPLIQUIN...

Són les 5:32 minuts del matí a l'aeroport de Doha, i visc una d'aquelles macabres, injustes i incomprensibles actuacions, a l'època en la que estem. En el mon islàmic, sabem que hi ha un element que genera molta controvèrsia, a la societat occidental, com és el "burka. Doncs bé, el que deia, veient una parella de nuvis, matrimoni aràbic, no entenc com encara es pot degenerar la espècie humana de la manera que es fa. I vull intentar fer una descripció el més fidedigne del que he vist...

Ella de negre completament tapada, només la franja dels ull per permetre veure era l'únic que es podia observar, del que es presentia com una noia jove, seu en un dels seients laterals. L'acompanyava una maleta, perquè ens entenguem d'executiu/a de color negre. D'ella treu primer un iphone model 4 o 4S de color blanc, i escriu. Després l'amaga i treu una BB Bold tàctic, mira, remena i l'amaga. De cop s'aixeca i es desplaça cap a una taula lateral situada ben bé davant de la meva posició. Allà espera, quan de cop un senyor (no diria que tindria més de 30 anys) impecable amb el seu vestit blanc es dirigeix cap a la taula amb dos plats: un entrepà en un d'ells i un pastis de formatge en un altre. El senyor torna a marxar a agafar els cafés... i torna, per acompanyar a la jove. Els dos inicien converça mentres s'alimenten. La noia, sempre amb el vel col·locat, només se l'aparta centímetres de la cara, per deixar l'espai necessari per fer quebre la forquilla amb el pertinent tall de pastís i per veure de la taça, el seu café. Sense saber-ho, li estic fent una radiografia. La meva posició de privilegi fa que vegi que descaradament era una noia jove, amb uns ulls marrons que mostraven tristor o simplement sumissió, però amb un rostre que sincerament m'ha deixat perplex.


Cal això?.

El jove menjant i parlamentant amb la seva companya amb aire altiu, fins i tot diria que xulesc. Ella, mirant-lo cara a cara de tant en quant, però la majoria de les vegades amb la vista baixa. Mostrant la seva predispossició a ser completament sumissa al seu "senyor". Durant l'estona que faig la radiografia, la noia em creua dues vegades les mirades. Se sent observada, però es que no hi ha per menys, sobretot quan es veus que acepta el seu paper...

La parella, acaben d'esmorzar, s'aixequen i agafats de la mà marxen. La postal no té perdua. Ell altiu, de color blanc immaculat porta la maleta. Ella de color negre tota tapada li agafa la mà esquerra.

Tots dos marxen cap a la seva porta d'embarcament.

Quina sensació més estranya... que injust, que retrògrad, però de la mateixa manera que jo opino això, també cal respectar que una altra cultura encara tingui a la dona, com un ésser de segon terme. Que burrus són, ...