dilluns, 6 d’agost de 2012

MOLT MÉS QUE "UNA MÉS A LA SACA!!!"

Gran cap de setmana viscut per terres aragoneses, envoltat d'uns paratges inmillorables i un ambient pur d'esport. Poder haver viscut en primera persona la primera edició de la Triatló Quebrantahuesos, em torna a fer sentir orgullós. Ja són unes quantes competicions que obro... Sant Silvestre de Girona, Everest Trail Race, Andalucia Bike Race, 3 Dies dels Cingles en BTT, Aquatló de Girona, 10km de Girona Esports Parra... i podria seguir.


Però aquesta ha estat especialment atractiva, no per la competició, en sí, que també, sino pel que m'ha aportat personalment. Necessitava uns moments de reflexió i aquest moment el vaig trobar el dissabte a la tarda, quan nedava a l'embassament de Sallent de Gállego. Si, si, on Jesucrist va predre el telèfon mòbil. Allà!!!. :).

En fi, hi ha moments que necessitem re-situar-nos, como si fóssim el nostre propi osteòpata, però internament i això el cap de setmana és el que he pogut fer. Ficar a sobre d'una taula (és un símil) sentiments, problemes, motivacions, desil·lusions, somnis, feina, lleure, diversió, passió.... m'ha permés, almenys, posar ordre en el meu interior.

Però com sempre, no tot ha estat fàcil i la paraula patir crec que m'acompanya allà on vaig, fent la guitza, quan menys t'ho esperes. M'explico.


Dissabte al migdia un cop arribat  a Sallent de Gállego i mentre tothom treballava (jo anava per fer d'speaker de la competició i prou) em vaig decidir a fer les meva dosi d'entrenament. Home previsor que sóc, a la maleta portava el traje de neopré made in "Ruben" i el mono (de triatló) del GEiEG, per fer el tram de natació de la Quebrantahuesos, allò que a l'endemà havien de fer els "pros". En fi, al que anava, ben decidit cap a l'aigua, al costat uns bascos que em donaven ànims, mono posat, traje posat, gorro del Grup al cap i cap a l'aigua... Les primeres sensacions varen ser molt bones, i es que la veritat flotes més!!!. Al veure-ho, fins i tot em vaig "flipar" una mica. Vaig començar a nedar a un ritme aceptable i de seguida vaig notar com canviava la temperatura de l'aigua: Ja no es veia el fons, a l'aixecar el cap, em trobava al mig de la pressa. No sé perquè, però em va començar a pujar una sensació extranya. Una bola semblava que m'apretés entre les costelles, no em deixava respirar amb facilitat. La sensació era molt similar a la que vaig viure setmanes enrera, ara ho puc dir, que em va portar de caps a urgències. Reconec que em va entrar el pànic, durant uns segons, però ràpidament vaig reaccionar. Vaig canviar l'estil de nadar (de croll vaig passar a braça) i l'opressió que sentia es va anar suavitzant però no va marxar.... Vaig fer el recorregut que tocava, perquè si aquests dies he aprés una cosa ha estat a "lluitar per una cosa si val la pena i no rendir-te a la primera de canvi". Vaig sortir de l'aigua bastant tocat, però a la mateixa manera satisfet d'haver-ho aconseguit.


Tocava anar a dinar, amb l'amic Javierre on varem repassar una mica com està el món de l'organització events esportius. Pocs diners, molta crisi, i molt d'intrusisme. Quina novetat, no?. Després que l'speech no durés molt, es va esdevenir el moment clau.


Temps de reflexió, temps de deixar en una mateixa taula sentiments, problemes, pensaments, noms propis, feina, aspiracions, passat, present, futur. Va ser el "meu moment" del cap de setmana. El paissatge acompanyava i el meu estat per voler fer-ho, també. Volia tornar ser el veritable jo, i per això necessitava tranquilitat, la que quan l'he tingut ha vist la meva alegria, el meu humor i el meu bon fer... Com comprendreu, no us explicaré, les meves conclusions, però sí que us puc dir, que en va anar molt bé, fer-ho.

El dia, va acabar amb un sopar entre els membres destacats de la organització. Quan tothom va marxar a dormir, ja era la 1 de la matinada i a les 5 ens haviem d'aixecar per estar a 2/4 de 6 a lloc, un servidor va decidir que havia de provar les carreteres del poble. Acompanyat de la pluja, no torrencial però sí correcta, vaig marxar a fer 15km. Quin gust!!!. Fresquet, amb pluja a ple mes d'agost a la 1 de la matinada, uns pensaran que estic boig, altres simplement m'entendran. Cap a dos quarts de tres arribava a l'hotel, una dutxa calenta i cap a dormir -bé, si es pot dir dormir-.


L'aixecada no va anar gairé bé. De intentar descansar entre2-3 horetes, es va quedar en estirat al llit amb els ulls oberts com taronges escoltant la tempesta de ratjos i trons que hi havia.


A les 5:30 a lloc, la precupació va ser la tònica predominant. La tempesta elèctrica que teniem a sobre, feia que s'hagués de cancelar el tram de natació, per la seguretat dels participants. Així ho va decidir la comissió tècnica de la prova que amb un bon criteri va fer el canvi de triatló a duatló amb 4,5km de run + 72km de bike + 20km de run. El dia no acompanyava per res, però els i les salvatges que varen sortir, no es varen penedir. Després de la pedregada, el dia va anar aguantant i just finalitzar el lliurament de premis a dos quarts de tres de la tarda, va tornar a ploure. Fins llavors, haviem salvat el la prova i els participants marxaven contents del tracte rebut.



Acabat tot, tocava agafar carretera i manta i cap a casa. Arribaria justet per agafar el tren de 1/4 de nou del vespre a Sants, camí d'aquella ciutat banyada per quatre rius, que diuen que és inmortal i que porta de nom Gerunda. Allà, aquí finalitzava l'aventura. Aquesta vegada no ha estat un simple competició i prou, ha estat molt més...


Pel record, la foto amb un crack. Us enrecordeu del Fernando Escartín?.

Per fi, he fet la neteja que tocava. He passat el "cleanner".... Ara ja poden dir i fer...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

T'agrada el post?