No sempre es pot adquirir la felicitat que un vol. I es que aquestes dues setmanes el meu cap o millor dit la meva ment ha estat més per afers personals que una altre cosa. I al final, com sempre,... tot se'n va "a norris", per errors propis, per l'ímpetu, per aquelles ganes boges d'estimar que un té i que hi ha vegades que espanta a la resta de mortals. En fi. Sabeu?. (Punt i final a aquest tema). Només deixeu-me dir l'última frase sobre aquest tema: Gràcies Eva per ser com ets. Malgrat com m'he sentit darrerament, m'has demostrat que ets un exemple a seguir, de lluita, de superació i ets d'admirar. Uffff.... ets una canya de tia i la teva força va ser el que em va captivar. Llàstima que els dos no volíem el mateix (no parlaré més del tema).
Quina millor teràpia hi ha per un desamor?. L'esport, sí senyor.
Doncs això és el que he fet. Tornar a recuperar les dues sessions d'entrenaments diàries, ha estat clau per recuperar aquella energia que portava darrerament. I aquí torno a donar les gràcies a gent, que malgrat tenir una mica de tracte, he descobert. Xavi Avellana, la seva parella Caty, en Dani Juncà i la seva senyora Gemma, en Carlus d'El Sitrell i la Cris (ex-companya de l'Up6) i gent nova que amb el seu ànim també m'han ajudat com la Jacky Camós, una altra d'aquelles persones que són un exemple. tots ells han fet que el Carles desanimat, amb mala cara, mig deprimit, s'hagi quedat a casa.... i hagi tornat el Carles de sempre, alegre, amb ganes, amb empenta i amb ganes de menjar-se el món. Això és la vida, no?. Pujades, baixades, tornades a pujar i tornades a baixar.... com les etapes de l'Everest Trail Race... però encara amb més desnivell!!!. :).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
T'agrada el post?