diumenge, 19 d’agost de 2012

QUAN LES PETITES COSES ET FAN SENTIR BÉ

I es que mai millor dit, aquest cap de setmana el podria anomenar com el de "la recerca de sensacions". Després d'una setmana on he tingut força càrrega d'esport, el finde m'ho vaig plantejar, igual d'actiu, però d'una manera diferent.

Dissabte al matí va tocar, seguir amb la planificació d'entrenament. En el seu cas natació i a la tarda vaig fer el primer tast al que és "una matada". Participar en una Milla Urbana, significa anar a patir, mai millor dit. A Sant Antoni de Calonge es varen donar cita, gran de l'atletisme català on destacava per davant de tothom un formidable Àngel Mullera, que no va tenir cap tipus de gest prepotent, va atendre a tothom que li va demanar una foto, un autògraf i el que és més important, va rebre el reconeixement dels corredors popular que participaven a la categoria èlit. A diferència d'altres, on la prepotència, la soberbia i el despotisme són característiques pròpies, en Mullera va transmetre simpatia i amabilitat per tots els seus costats. Com són d'agraïr aquestes actituds que acosten un esport com l'atletisme, al públic en general.

Bé, la Milla... un martiri. El primer kilòmetre el vaig fer a 3:53, un ritme que no havia fet mai i que l'escalfor del públic i de l'ambient em va portar. Sortia des de la primera línia, però no vaig poder aguantar. Els darrers 600 metres vaig "petar" com es diu a l'argot, i vaig passar del 3:53 al 4:26. La classificació, encara no la sé, però em diuen que per darrera meu varen quedar 10 corredors. Bé, com no vaig a quedar campió del món, i el que busco amb tot això, és la recerca de sensacions... Puc donar-me per satisfet.

Fins ara, només he analitzat l'aspecte esportiu de la Milla i la gran sorpresa del tracte amb l'Àngel Mullera, però hi han més punts que fan que les meves sensacions cada vegada siguin millor, amb el que estic fent. Roger Seguí, Manu Ceba, Jordi Rabionet, Lluís Zúñiga, Pedro Ruíz, són noms propis que cal valorar com es mereixen, perquè darrera d'aquest nom de TR RUNNING-ESPORT PARRA he tingut la sorpresa de veure com aquella etiqueta que col·loques abans de conèixer a la gent, era totalment errònia. Sí, és cert que el seu caràcter competitiu i "selecte" feia que sempre els veiés com uns "sobrats", però més lluny de la realitat. Dissabte, i ja fa dies que en Lluís, en Rabio.. m'havien despertat sensacions diferents. Dissabte vaig certificar-ho. Gran gent, bona gent i bons esportistes que no els agrada perdre ni a les "caniques".

L'activitat del dissabte va arribar a la seva fi, tocava descansar i preparar per la "matinada de diumenge". A les 6:45 havia quedat amb en Llorenç Puig, per anar a Colera, allà es disputava la 14a edició de la Travessa de natació Platja de Garbet - Platja de Colera. El plantejament ja des del començament no era participar com a nedador, ja que encara no em veig capacitat per nedar els 2500 a mar, però sí, donar suport a la organització dels amics de DIVERSPORT. Com deia al començament, volia un cap de setmana diferent, i va ser diferent. A Colera, en kayak!!!:

La matinal va ser bona, sobretot, perquè mitja Girona i mig GEiEG estava allà nedant, els altres estaven a Sant Feliu. Com sempre, destacar un crack com en Quim Bofill. El mundialista, soci del GEiEG, però que no neda amb els nostres màsters, va demostrar que està molt fort, igual que la nostra representació femenina. La waterpolista Eli Arribas, va aconseguir la victòria a la classificació general femenina, per davant d'una palamosina i de la Mònica, la seva germana. Les "sisters" tornaven a manar en el podi d'una travessa, cosa que veritablement cal treure's el barret. A la mateixa jornada, i un cop finalitzada el trajecte llarg, es va donar la sortida a la curta de 1.000 metres. Allà també vaig donar suport, després que les sensacions a sobre del kayak varen ser "genials". Des de l'època de les sortides d'ESTEVE QUÍMICA al Pantà de Boadella, que no pujava a un kayak. Com comprendreu, els meus dubtes eren lògics, sobretot, a mar. Bé, les coses varen tornar a anar bé... i per tant, vaig poder tancar la meva feina amb satisfacció.

La resta de diumenge va transcórrer amb la tranquil·litat típica d'un diumenge a la tarda, trencada pels "borregus" que ja tornen a estar en marxa....

Amb tot això, jo em pregunto. Ens escoltem a nosaltres mateixos que és el que volem i que és el que necessitem?. Calen grans coses per sentir-te ple o són les petites coses i els detalls més insignificants, els que acaben donant sentit a la vida?.

Ah, per cert, a Colera vaig poder conèixer a una megacrack, com és la Maribel Morillas. Quina tia, quina energia i quina força. Però no m'extranya, és família de qui és....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

T'agrada el post?