Ens autoexigim nosaltres mateixo molt més del que caldria?. Aquesta és la pregunta que ja ahir em feia i que avui, després de parlar amb una amiga, em tornava a fer. La resposta afirmativa, no és un pur formulisme per quedar bé, sinó tot el contrari. És una resposta contundent, seca però directe. Però no tothom entèn l'autoexigència dels esportistes amateurs. I si t'ho pares a pensar, una part (petita) de raó, ja tenen.
Reflexionem.
No cal generalitzar, perquè seria injust, però hi ha sempre una evolució més o menys similar entre tots els "personatges" de sexe masculí, des dels nostres començaments fins a la nostra jubilació i/o fins i voleu, fins a la mort.
Allà vaig (sóc conscient que entraré en conflicte, però que millor que una bona discussió)....
Els homes (en aquest cas igual que les noies) ens iniciem a l'esport, quan comencem l'època escolar. Allà descobrim una manera diferent de gaudir. Alguns, si tenen sort, ja han entrat a formar part d'alguna escola esportiva, on a més de treballar la pertinent psicomocitritat, s'inicia amb jocs, a una cosa nova anomenada "esport". La majoria de pares, sommien amb tenir el seu "pertinent Messi" a casa i aquí ja venen les primeres desilusions. El nen no vol jugar a futbol...... (mare meva sembla com si s'hagués paralitzat el món, la ECATOMBE). La pràctica esportiva s'esdevé clau, per a l'educació de l'infant i allà ens formem. Els nois: futbol, bàsquet, handbol, tennis..... Les noies: patinatge, gimnàstica rítmica,... és injust encassillar els esports per masculins i/o femenins, però reconeixereu que és difícil veure un noi fer gimnàstica rítmica (que segur que n'hi ha) o una noia fent halterofilia (que em perdoni l'Estefania López), per exemple.
En fi, que seguim l'evolució.... Arribem a l'època tonta (a la meva època eren els 15-16, ara sembla ser que als 13, ja estant insoportables). Aquí comença haver-hi la primera criba. Malgrat que molts infants, ara adolescents, segueixen amb la pràctica esportiva, les hormones comencen a treballar de valent. Moltes noies (amb altres factors exclusius de la seva sexualitat) però també molts nois, deixen aquesta pràctica esportiva. La falta de compromís, la "gran feinada" del batxillerat, o simplement la "coneixença" d'aquells "amor que durarà tota la vida i serà etern" fa que perdin de vista...
Feta una primera selecció natural, podriem dir-ho així... anem seguint....
Arribem a la majoria d'edat, on a moltes modalitats esportives s'arriba a les categories sèniors. Aquí torna a haver-hi una altra selecció.... Una nova "criba" que fa que l'esport vagi perden adeptes. Sí que està clar que a partir d'aquí hi ha múltiples combinacions possibles. Els/les que segueixen, els/les que continuen, els/les que s'agafen un cert temps sabàtic... però el que està clar que es perden "usuaris".
Fent un pas més endavant, i ja centrant-nos en els "masculins" ens trobem amb una dada curiosa. Molts dels practicants fins als 18-20-22, s'aturen (aquí m'incloc jo) i altres, segueixen. Els que continuen,... allà estan, però... incomprensiblement, un gran gruix dels que hem fet esport i que a aquestes alçades ens hem aturat, més endavant passada la barrera del 35 i arribant als 40, hi tornem. Com si fóssim jovenets, hi tornem amb força, com si haguéssim de recuperar el temps perdut i sobretot, perdent de vista que estem apunt d'arribar als 40, si no els tenim ja. Ens entra, allò que diguem la segona juventut... La majoria, amb parella, amb família, fins i tot treuen hores de dedicació als seus per la pràctica esportiva. Per què?.
No ho sé, sóc dels que m'he enganxat a l'esport i prou.... però en sé unes quantes que maleeixen en veu alta l'esport: "ara tot és esport i jo res de res"...
En fi, som un cas apart, però el que sí que és cert es que ens aporta aquella sensació diferent de benestar. No cal buscar-se contrincants. La lluita s'esdevé contra un mateix i màxim, contra el crono.
Estem malalts, sí, però quina malaltia més sana...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
T'agrada el post?