dijous, 2 d’agost de 2012

5 "AGRADABLES" HORES

Sí, aquest és el titular destacat de la pujada als Àngels d'ahir a la nit. Ritme tranquil, bona companyia i sobretot anar xerrant, varen ser les actuacions que juntament amb la meva companya d'ascensió varen poder dur a terme. Vigila aquí, vigila allà, collons m'he girat jo el turmell... eren expressions que es podien sentir de la meva boca. Però sempre amb aquella il·lusió que et surt quan fas les coses que t'omplen. I es que què millor per un mateix de buscar-se i trobar-se?.

La vida dóna moltes voltes i aquesta vegada penso que he trobat allò que necessitava. No cal marxar lluny a paisatges ideals per trobar l'anhelada "Pau interior". A Girona, tenim la sort que tenim molts espais que et poden aportar aquesta sensació. Sinó, fixeu-vos: Els Àngels, Les Gavarres, Llémena, i fins i tot la mateixa Devesa. Què més volem?.

Hi torno, que he marxat...

El sentir el bosc com viu al vespre, fa que les dolenteries habituals del dia a dia estressant de feina, se'n vagin. Natura, increïble natura. Amb això, com a algú se li pot ocórrer cremar-la?...

Doncs el que us explicava al començament. Porto el darrer mes fent un "mix", que penso que és la clau del meu ressorgiment: natura i esport.

Què durarà?. No ho sé. De moment em vaig marcant reptes, que és la manera de seguir actiu i motivat. 11 i 12 d'agost, doble sessió de triatló a Salitja (dissabte) i Tarragona (diumenge).... fins arribar al Gran Repte del 7 d'octubre on disputaré la Garmin Barcelona Triatló en la seva distància olímpica (1500m nedant, 40km en bici i 10km corrent). No és prou interessant per estar motivat?. Jo crec que sí, per això toca seguir entrenant, entre natura.

I quan te n'adones del que fas i del que feies, penses: Això hi era abans?.... Sí, Carles, simplement cal trobar el que t'omple per sentir-te realitzat. Jo ja ho he trobat. Enrere queden les desil·lusions, els desenganys, i tot allò que feia que "perdés el cap". El passat no es pot esborrar, cal aprendre d'ell i sobretot créixer amb ell.

En moments així, és inevitable pensar en gent. Me'n recordo d'una persona que em va impressionar, o millor dit que em segueix impressionant per la seva lluita, pel seu caràcter, per la manera d'encara els problemes i per la força que transmet, que tota sola podria moure muntanyes. Hi ha gent que sense fer res d'especial t'omple, i ella va ser una d'elles...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

T'agrada el post?