dissabte, 13 d’octubre de 2012

UN REPTE MIG ACONSEGUIT

He esperat gairebé una setmana a escriure, perquè volia possar els sentiments en ordre. Ara quan fa casi sis dies del fet, toca reflexionar.

La Garmin Barcelona Triatlhó havia estat el meu propòssit, el meu repte. En un principi havia de fer la distància olímpica, però fent cas als consells de bons amics i sobretot entesos a la matèria, calia fer un replantejament del repte, amb l'únic objectiu de "no cremar-me". La distancia olímpica amb el que havia entrenat, la podia haver fet, però calia pagar un gran peatge, per fer-ho?. El Xarly, gran amic i bon conseller amb això dels triatlhons m'ho va dir clar: "ves poc a poc i afiançant el que fas". I així ho vaig fer. Vaig modificar la inscripció per fer la distància sprint: 750+20+5 que tenint en compte que en això del triatlhó he començat al juliol, és més que considerable.

El cap de setmana no havia començat d'allò més bé. El divendres al baixar a buscar tota la documentació (dorsals, samarreta, bossa) em varen robar la cartera. Aquest va ser un punt que em va tocar molt "la pera", ja que el mateix divendres havia de pujar a La Cerdanya per dissabte estar present a la reunió tècnica de l'Everest Trail Race. Coses del destí, el dia previ al repte, estada a La Cerdanya.... toma pallissa!!!. No va anar del tot malament així no vaig tenir temps per pensar en el que era la prova del diumenge. Això sí, a l'acabar la reunió (cap a allà les 4) ràpidament cap a Barcelona a agafar el tren per arribar a Girona, fer la bossa i descansar, ja que l'endemà a les 8, la Maria i la Jacky m'esperaven a Fontajau per marxar, cap a La Mar Bella.

Dintre de tot, la nit la vaig passar prou tranquila. El despertar sí que va ser aviat. A les sis ja estava aixecat, cosa que em va permetre viure un episodi d'allò més còmic, quan fent un mini de pernil salat i un aigua, quatre joves ben "torrats" (no tindrien més de 22 anys) li tiraven la canya a la cambrera del bar, on esmorzava.

Feia temps, i els nervis no arribaven. Bona senyal. A les 8 ja estava a Fontajau i quan la Maria i la Jacky varen venir, vam marxar cap a Barcelona. En el cotxe, la rutina de sempre: auriculars, música (darrerament George Michael) i a relaxar-me.

Arribats a Barna, tot va anar molt ràpid. En marxa ja els olímpics... tot es va anar produïnt d'una manera accelerada. Deixar material als boxes, mirar le zones de transicions i sense adonar-te ja estava a 11:45 a la sorra. Era el torn de la primera onada de l'sprint.

500 persones en "embranzida" cap a la primera boia i com sempre problemes. El pas per la primera balissa es va produïr un tap considerable, degut a que ens varem desviar cap a l'esquerra. Al adonar-nos ens vam trobar que tot estavem en una distancia de cinc metres quadrats i va passar de tots: empentes, enfonsades, cops de colze i després d'un temps que sincerament se'm va fer etern, vam passar. Al cap em va venir el meu inici a Banyoles, però a lo bèstia. Vaig decidir obrir-me i malgrat fes més metres, buscar la tranquilitat del mar obert. Les sensacions varen ser molt bones i al final, malgrat tot, 17' per fer un total de 940 metres (quan havien de ser 750). La T1, no vaig tenir cap problema.


I amb la bici a les mans, tocava el que tothom m'havia anomenat com "l'infern". Durant els dies previs, els entesos havien comentat que el sector de la bicicleta era el més perillós, per la quantitat de gent, per la diferencia de nivells i per la inconciència dels que comencen. Res més lluny de la realitat. Així vaig decidir anar a un ritme tranquil, però constant. 36' per fer els 20 kilòmetres de bicicleta ho demostren. Ara bé, quin plaer poder pedaledar per la Diagonal i les Rondes de Barcelona, sense la preocupació del trànsit de cotxes. Quina passada!!!.


Les dues voltes no se'm varen fer llargues i va venir la T2, sempre maleïda pel que representa el canvi de bici a córrer. Poder perquè no havia apretat molt, o simplement perquè havia entrenat, no se'm va fer problemàtica. L'inici del córrer se'm va fer dur, perquè el recorregut anava paral·lel al mar: molta humitat, poca gent animant i el lògic cansament, varen fer que el primer kilòmetre el fes en un bon 4'22".


 El ritme era bó, però el cansament em va apretar i del kilòmetre 2 al 5, el ritme va baixar: 5:12, 5:23 i 5:11 deixaven una mica lluny l'objectiu que m'havia marcat a la carrera. El darrer kilòmetre, coneixedor d'aquest fet, vaig apretar a un ritme de 4:40. No podia, o millor dit, encara no aconsegueixo tenir el control que em cal per anar constant.


Els darrers metres, varen ser de subidón. La recta final, plena de gent, feia que pel meu cap passessin moltes coses, molta gent: els pares, la Noe, la Laia, però també aquells que han estat amb mi al començament, en Xevi, en Dani, el Sitrell, però sobretot, el meu avi... una imatge que sempre es repeteix a cada una de les línies d'arribada que creu-ho. I per acabar, la medalla.... Ho reconec, varen saltar les llàgrimes. Molt d'esforç per aconseguir-ho. Havia aconseguit el repte, havia aconseguit certificar que quan un vol, pot. Que la dita voler és poder, es certa. Això em feia i em fa sentir orgullós, com sé que també ho estan els meus pares, sorpresos del canvi de mentalitat.


La tornada, era un volcà de felicitat, i a més quan a l'endemà podria estar amb els meus pares, que venien a Girona per assumptes personals. Quin cap de setmana més rodó.... i ho va ser....

Ara que ja és tot passat. Un es pregunta....

Quín és el proper repte?.