LA DECISIÓ MÉS DIFÍCIL per Ernest Benach.

Es diu sovint que el més difícil per a un polític en actiu, per a un servidor públic, és saber trobar el moment de plegar. I la història de la política n’és plena de polítics brillants amb un desenllaç desdibuixat que no fa honor a la seva trajectòria només perquè, quan va arribar el seu moment de deixar pas, de deixar el càrrec, no el van saber veure.

Fa molts anys que faig política, que serveixo el país des de diversos àmbits, tant a nivell local com nacional, i els darrers set anys de la meva vida els he dedicat amb cos i ànima a la presidència del Parlament, des d’on he intentat servir Catalunya amb el màxim rigor i tota la intensitat. I sempre he procurat estar molt atent, molt alerta, perquè no em passés de llarg, sense adonar-me’n, el moment de plegar. Sovint, quan en alguna entrevista o en alguna xerrada amb gent jove em preguntaven sobre el meu futur polític els responia que els qui fem aquesta feina som efímers per definició. I que hem d’estar mentalment preparats sempre per saber estar al servei del país, i també per saber quan ha arribat el moment de fer una altra cosa. I aquest moment ha arribat ara. Ara és l’hora de continuar servint el país, però des d’un altre àmbit, amb un altre grau de compromís, i per això no prendré possessió de l’escó al Parlament de Catalunya. És una decisió molt personal i meditada. I, evidentment, va lligada al missatge que ha enviat la ciutadania amb els resultats electorals obtinguts per Esquerra Republicana de Catalunya aquest passat diumenge.

Fa molts anys que milito a Esquerra. Estic orgullós de ser d’Esquerra Republicana de Catalunya. Hi he deixat la pell i ho seguiré fent perquè continuo fidel a aquest projecte que és, n’estic convençut, el projecte polític més vàlid per aconseguir la justícia social i la llibertat nacional del meu país. Un projecte d’homes i dones que treballen amb honestedat, que exerceixen els seus càrrecs sense obtenir-ne cap benefici propi, persones valentes i honestes al servei del país.

Justament perquè vull el millor per aquest projecte que defenso i en el qual crec, penso que ara convé que jo hi treballi des d’una altra banda i afavoreixi l’entrada al Parlament d’un nou diputat, vint anys més jove que jo. És el torn de deixar pas a una nova generació.

Els resultats electorals de diumenge són uns mals resultats per Esquerra. Se n’hauran d’extreure lliçons, s’haurà de reflexionar, caldrà prendre decisions. Caldrà fer una renovació tranquil·la, a consciència, sense estridències ni baralles internes, preservant la unitat del partit. I jo col·laboraré en el que calgui perquè això sigui possible, com sempre he fet, com faig ara amb aquest gest. Cal que aquesta renovació es faci a partir de noves idees que situïn l’esquerra nacional com una esquerra moderna, atractiva i potent. A partir també de noves generacions que comencin a assumir noves responsabilitats. I sobretot a partir de noves maneres de fer política i noves estructures del partit. La direcció actual d’Esquerra ha de plantejar escenaris de futur i marcar camins, i ha de saber fer, i liderar, aquesta transició. Cal sumar, innovar i créixer.

No deixaré de servir aquest país, ho porto a la sang. Ara toca fer un pas enrere per seguir treballant des d’un altre espai: menys públic, de menys responsabilitat, però amb el compromís intacte i la voluntat de servei renovada.

Ha estat un gran honor servir el país des de la política, perquè sense política no hi ha democràcia. I un immens honor fer-ho en el partit de Macià i Companys, d’Irla i Rovira i Virgili, de Barrera i Carbonell, de Carod i Puigcercós i de tants i tants catalans i catalanes que de forma abnegada, senzilla i humil estan a disposició d’unes idees, d’un projecte i hi treballen sense condicions, per amor al país i als ideals de justícia social i llibertat.

Vull agrair a tota la gent amb qui he tingut l’oportunitat de treballar colze a colze al llarg d’aquests anys; agrair-los la comprensió, el suport i tot el que m’han ensenyat. També vull agrair els adversaris polítics que han sabut separar les qüestions personals de les polítiques; d’ells també he après moltes coses. Surto de la política de primera línia amb molts més amics que quan hi vaig entrar, del meu partit i dels altres, i també de la rica societat civil catalana. I això és un privilegi.

I, finalment, gràcies a tots els qui, com jo, us mantindreu “fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.